Posats a acabar, acabem-ho bé

Avui és d’aquells dies que el bilinguïsme se’n va  a pendre pel sac, i que escric en català perquè no puc fer-ho d’altra manera. No sabría com  parlar del Sebastià en una llengüa que no fos el català, i avui haig de parlar del meu amic Sebastià.

La nostra ha estat una amistat sòlidament asentada en tres puntals, Wagner, el Belcanto i el Liceu.  Allí, tenint com a únics testimonis la penombra i el vellut.  Vam compartir l’emoció de seguir una nota impossible  que al final esclata, o no,  en un aplaudiment. L’òpera, és això emoció, emoció compartida.

Fa  just, un any i una setmana, que  seiem en una taula al restaurant la Lluna.  Un espai una mica vintage, que al cap dels anys vam acabar fent  nostre;  un espai que s’hi deia molt amb ell. Perquè el Sebastià, ell mateix ho deia, era d’un altra temps.

Elegant en el vestir i en les maneres deia: “que les senyores, sempre a la dreta”. Enyorava i s’entristia pensant en una Barcelona que ja no hi és, i és que el Sebastià era un senyor, un senyor de Barcelona.

Aquell dia la sobretaula es va allargar més del que era habitual, gairebé no vam parlar d’opera ni vam fer safareig del Liceu, cosa a la que el Sebastià era  bastant aficionat, al Liceu i també al safareig.

Aquell dia varem parlar de coses trascendents, d’aquella mena de coses que no solen ser temes habituals a la sobretaula. Va ser una conversa llarga, intensa i profunda d’aquelles que potser no tens amb el marit i menys encara amb els fills però sí amb un amic. Aquella conversa va tenir regust de comiat. Pocs dies després  arribava la covid i el mon canviava, ens cobriem els somriures, ens allunyavem els uns dels altres, evitàvem les abraçades i ahi és quan he plorat. Pel comiat que no ens em pogut permetre.

Perquè el mon es va aturar però no la malaltia que avui ha posat punt final a una part de la seva historia. Ara comença la segona part, la  que ja no depèn d’ell, sino dels que el varem conèixer, dels que guardarem el seu record. Els mateixos que de ben segur no podrem ni voldrem contenir  una llàgrima el dia que tornem a escoltar el preludi de la Cavalleria rusticana, una de les peces que ell volia escoltessim en el seu comiat. 

El seu funeral  tampoc no serà com ell havia deixat dit, i si ho hagués estat, potser  jo tampoc hi hagués anat. Cada día entenc menys la part social de la mort. Prefereixo celebrar el record de la vida i per això, així que pugui , ho celebraré amb els amics comuns, seurem, parlarem, recordarem, i de ben segur que riurem, tot recordant el goig de l’amistat. L’enyorarem, sí. però com aquesta tarda em deia el meu amic Marc: Posats a acabar, acabem-ho bé

Sebastià, descansa en pau i, si el veus, saluda a Wagner i digues-li que, una horeta menys jo l’hagués agraït.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s