El retrobament – La Rambla

Hoy escribo en catalán, porque, como en otras ocasiones he explicado lo de ser bilingue  está bien pero no es del todo cierto, puedo cambiar de un idioma a otro con  total facilidad, puedo explicar las mismas cosas en ambos pero en ocasiones  me veo incapaz de poder decir las mismas cosas, con las mismas palabras, a la misma gente y hoy, basicamente, me hablo a mi misma)

 

Ahir vaig tornar de unes breus vacances. Havien de ser uns dies tranquils però han estat uns dies neguitosos, cada vegada més.

Estava bé allà on era, però necessitava retrobar-me amb Barcelona i aquest matí he seguit el mateix trajecte que acostumo a fer els dies que hi ha funció : Plaça Nova, Carrer la Palla, plaça del Pi, Cardenal Casañas i la Rambla.

La Rambla sempre ha estat part de la meva vida, com la de tots els barcelonins i també els que no ho son.

En seixanta anys, ho dic  i me’n faig creus, però bé el temps passa i en seixanta anys he tingut oportunitat d’estimar-la i també odiar-la. L’he vist neta i polida i també bruta i deixada. Crec que al llarg del temps he vist totes les Rambles o així ho pensava fins que fa uns anys, arrel de la meva vinculació amb el Liceu, vaig descobrir la Rambla matinera,  la dels darrers cops de mànega per fer fora pixums, vomitats i algun que altra despistat. La Rambla de la furgoneta que va deixant pretesos captaires a cada cantonada; alguns amb nen incorporat, per  allò de fer més llàstima. La Rambla dels repartidors, la del que corra amb la maleta perquè perd l’avió, la del que senzillament hi treballa.  Una Rambla tranquil·la, poc sorollosa, una Rambla amb regust a temps passats més que res perquè a aquella hora les botigues encara son tancades i una s’imagina que en arribar al carrer del Carme es podrà pesar a i la bascula de El  Regulador.

Suposo que el que avui he anat a fer allí ha estat això que, ara en diuen, gestió del dol, la meva mare potser es limitaria a dir que les coses son com son i el temps tot ho cura.

És cert, però el temps també té aquesta punyetera mania de  fer-nos oblidar o si més no, d’alterar la visió que teníem de les coses, i és per això que jo avui, com tants i tants altres he anat a la Rambla i he anat fent fotografies, per recordar, per no oblidar, perquè perdonar ja és més difícil.

No, no tinc cap persona directament vinculada que hagi patit mal físic, però al meu voltant hi han moltes persones ferides, jo també.

Aquest matí tot contemplant l’estol de sentiments estesos al Pla de l’os, he sentit com alguna cosa dins meu s’estremia, i de tornada a casa he plorat.

Clar que hi havia el/la poca-solta de torn dient: Pepe ponte que te hago una foto.… per afegir immediatament …. pero no seas burro hombre no te rias….

La majòria, però, no estaven allí per sortir a la foto. Per cert.  No negaré que he trobat un punt de plaer en la ironia de que malgrat les fotos, les portades i l’afany de protagonisme dels dits “importants”  les flors deixades per ells, han quedat sepultades per la força dels sentiments de la gent senzilla.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s