Avui és d’aquells dies que no hi ha volta de full, el post ha de ser en català.

No em pregunteu perquè, avui, precisament avui, m’ha vingut de escriure un post pel meu germà Ferran, el perquè hi es però me’l quedo per a mi.

Ningú pategi, ell és viu, és allà al Pirineu on s’estan ell i el Jaume amb uns quants gats, envoltats de vaques i altres bèsties, pardes o no.

Jo tinc tres germans tots més grans, Cadascun d’ells té les seves peculiaritats, i amb tots tres crec tenir una bona relació,  aixó no vol dir que  sigui igual d’intensa.

El fet diferencial  del Ferran respecte del Jaume, tot un personatge, o del Paco potser el menys peculiar de tots quatre inclosa jo, és que al Ferran jo li dec molt.

Sóc com sóc, en el bo i en el no tant bo en bona mesura perque un dia, fa ja molts anys, ell  em va agafar de la ma i em va ensenyar que caminant tant sols unes passes més enllà  hi havia un mon sencer esperant-me.

En el despertar de l’adolescència ell em va portar a escoltar a Arthur Rubinstein al Palau. Amb ell vaig veure no una sino al menys dues vegades una obra de teatre que se’n deia Quejío, del grupo de teatro La Quadra i que es va representar  al teatre Capsa, no el busqueu ja no existeix.

Amb el Ferran vaig veure una Carmen amb Pedro la Virgen, i després una Traviata i un Otello.

Tenint-lo a ell al costat  vaig tenir l’oportunitat de viure aquell moment màgic  de l’entrada en escena de la Caballe en la seva primera Norma en un Liceu expectant i aquell dia vaig descobrir que tant important com la música és el silenci. A vegades sortint del teatre, obviament per la porta de Sant Pau,  tornavem cap a casa  seguint aquell carrer territori de putes, maricons, macarres.   Era un temps de paraules senzilles i clares, fossin correctes o no.

Però el que avui m’ha fet pensar en el meu germà no ha estat la òpera ni el pare Bach, com ell sol anomenar-lo,  El que m’ha fet pensar en ell, ha estat el record gairebé perdut del petit bar pastís al carrer de Santa Monica, crec que encara existeix  i segurament ara és un «local de moda», un «must» de Barcelona, però en aquell temps era un lloc peculiar, amb la seva mestressa, crec que es deia Carme, que lluia un davantal tant net i virolat com els de peixateres de la Boqueria, allí es podría demanar qualsevol beguda però era el lloc de prendre un pastís Ricard i escoltar a Edith Piaff.

Moltes gràcies Ferran.