Quimus

En el meu ordinador hi tinc més de dues mil vuit-centes carpetes d’imatges, el que vindria a ser unes cent mil fotografies, totes degudament etiquetades i endreçades. Però avui, avui no he pogut passar-li al meu fill Xavier cap on hi aparegués el Quimus. Tant sols puc compartir amb ell una petita part d’aquells records d’adolescència jo en el paper de mare i ell en el de l’amic i company de trastades aquell que coneix episodis viscuts que queden en el secret de les vides que comencen.

Aquesta nit he tingut la sensació de que en llevar-me me’ls trobaria a tots dos, uns adolescents encara, desmuntant la cuina, de casa fa d’això molts anys. Gairebé el podia veure fent el darrer muntatge per donar llum i escalfor a les besties que, per a desesperació de tothom, el meu fill cuidava en la caseta del jardí.

Ell, el Quimus, portava els controls de l’equip d’audio de l’escola Laie, aquell any que em van enredar a fer una xerrada sobre llibres una tarda de Sant Jordi. Aquella que en acabar el Quimus deia. “Ostres la teva mare sembla el Buenafuente”

No he trobat fotos seves, però n’he trobat d’altres en les que tot i no ser-hi,la seva imatge la seva presència sí que hi era. I això és tot el que queda ara, la seva presència, i l’emprenta deixada durant una etapa important i trascendent de la vida del meu fil i per tant meva.

Ves per on, tants anys recollint fotos i ara, que no hi és, amb el meu fill tant sols puc compartir el record a vegades divertit i a voltes desesperant d’una adolescència eixelabrada.

El fills, els nostres i els dels altres creixen i la distància s’imposa. No recordo quan va ser la darrera vegada que el vaig veure o que vaig parlar-hi, però la seva imatge somrient, aquell posat trapella amb un punt de perdona vides, ja es part del passat que ha fet el meu present, el nostre.

Tot compartint el dolor dels seus pares. Des de la incapacitat de posar-me en la seva pell. Tant sols puc dir, que ho sento en l’ànima, que mai és el moment però aquest menys encara, que no és just que uns pares hagin de viure el dolor de sobreviure a la mort d’un fill.

Ho sento molt, moltíssim.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s