Com t’ho explicaria…

Avui he passat mala nit, l’esquena,  i quan m’he llevat més tard del que seria habitual, abans de posar els peus a terra he allargat la ma per veure què havia passat.  No es que estigui enganxada a les xarxes, estic enganxada al present, i noi va molt de presa. Darrerament ho he descrit en més d’una ocasió com un colobrot a cámara accelerada, i quin colobrot! . Aparques el cotxe, vas al caixer i quan tornes  ja t’han de fer un resum de tot el que ha passat .

Aquest matí, encara amb les lleganyes al ulls i les ulleres posades, perquè sino no veig res, coses de l’edat. He fet una repassada al Twitter (he tornat a obrir el compte si no em perdia la meitat de la peli), el correu (tonteries varies) i el Facebook allì m’he trobat amb aquesta fotografia.

Encara que estic una mica farta de viure en un país on fins i tot quan fas un rot t’has de justificar, ho faré.

No és cap descobriment si dic que no m’agrada la CUP,  no la votaré mai perquè, en moltes ocasions gairebé totes,  no coincidim   ni en el fons ni en la forma. Una altra tema es que a fi de bé, o no, això cadascú com ho vulgui veure, no seriem on som sinó ells no hi fossin. Això ho sé veure jo i ho veu més gent, també Madrid, aquests més bé que ningú.

No és casualitat que ahir, la representació de “los cuerpos y fuerzas del estado” (mira que em carrega aquesta frase)  triat per plantar-se al davant de la CUP fos la polícia nacional, antigament coneguts como “els grisos” que després d’una fugaç etapa de color marró van acabar vestits de blau de fosc amb casc i sovint emmascarats, haig de dir que quan eren grissos, al menys,  tenien el detall de fotre’t  la hòstia  a cara descoberta clar que això ho feien perquè tenien “la sarten/la porra por el mango”

Des d’aquella època ha plogut molt, però pel que sembla no suficient i com passa després de la sequera bé l’aiguat i ahir els va caure una de grossa.

En els darrers dies massa sovint tinc la sensació de que la meva vida s’està omplint d’escenes ja viscudes,  apel·lacions a una justícia feta mida, registres de més que dubtosa legalitat, detencions innecessàriament peliculeres al mig de la ronda litoral, detinguts als que se’ls perd la pista.

De nou he tornat a veure el famós cartell dels setanta aquell que deia allò  de “llibertat d’expressió” i al meu voltant sento veus de gent que diuen coses com “no he arribat fins aquí per haver de viure això”.

Per això, tot i que la CUP no serà mai sant de la meva devoció, més que res perquè intento no ser devota de ningú tret potser d’aquells als qui estimo, encara sé posar en valor aquesta imatge de David Fernandez mirant al ulls, a cada descoberta, no al polícia que tenia al davant, que al cap i a la fi es un braç executor, sinó a tot el que hi ha al darrera i fer-ho amb una expressió  que semblava dir, ” I ara què?”.

Con s’ha dit milers de vegades especialment en les darreres hores,   això ja no és una qüestió d’independència sí,  independència no, això és una qüestió de drets bàsics. Escudar-se en la legalitat es un recurs que al llarg de la historia s’ha utilitzat milers de vegades, el va emprar Hitler, Franco, Mussolini, els esclavistes, els emperadors i també els que volien deixar les dones a la cuina i al llit.

La legalitat vingui d’on vingui  i sigui quina sigui deixa de ser-ho el dia  trepitjar el dret de les persones.

 

Anuncios