Permeteu-me que discrepi

i que fins i tot em contradigui.

Dies enrere comentava, no sense orgull, la renuncia de Jordi Savall al premi nacional de cultura otorgat pel ministeri de torn

Una renuncia que en aquell moment vaig trobar coherent amb el personatge i amb la situació, a més d’una lliçó magistral de bones maneres.

Avui li ha tocat el torn a Colita “la” fotografa de tota una etapa  d’aquesta ciutat i de tota una cultura. Una dona que amb càmara o sense és un referent en la vesant profesional i també la personal. A ella li van atorgar ahir el premi i avui ha renunciat a ell.  Aquí a casa tothom està amb alló de: “molt ben fet” “que se’l confitin” etc. etc. però mira jo avui de cop ho he vist d’un altra forma.

Avui se m’ha acudit imaginar què hauria fet jo en el seu cas i crec que no, tot i correr el risc de ser dilapidada en vida, de haver de sentir-me de tot i res bo, el més probable és que d’entrada jo hagués dit gràcies  sense entrar en masses detalls. fins el dia D.

I llavors  seria quan, d’haver estat guardonada, m’hagues donat el “gustasso”  de fer un discurs d’agraiment d’aquells que fan mal,  tipus la carta de’n Savall, encara que dubto molt que a mi em sortís tant rodona i tant educada.

Però sí  jo ho hauria fet així, hauria anat a Madrid, hauria recollit el premi, els hauria clavat una bona pamtuflada moral i després m’hagues tornat a casa amb els calerons; que bona falta fan. Després ho repartiria en alguna institució cultural o associacio, no sé això ja ho hauria mirat després però el que no em dona la gana és que se’ls quedessin ells.  Què coi!

Es que es com si l’estés veient al Wert i al Montoro en un racó del ministeri fregant-se  les mans i dien allò de :

– Menudo negocio eso de dar el premio a los catalanes, tan dignos ellos

– Ya te dije que picarian como tonto. Asi sí que cuadraremos las cuentas.