La Rebotiga – Sant Jordi 2018

A la mare li agradava molt el iogurt.

Recordo que, quan jo era nena, ella sempre insistia en n’havia de prendre; segons ella, el iogurt era bo per a tot.

Però, a pesar dels seus esforços, disfressant-lo amb sucre, mel o cola-cao, a mi seguia sense agradar-me i em negava a menjar-ne.

La Mare, però,  no s’enfadava, ella tant sols es posava trista. Trista perquè no podia entendre com una cosa tant bona y tan saludable no pogués agradar-me.

A la Mare li agradava molt el iogurt i li va agradar al llarg de tota la seva vida. Potser per això, aquella trucada del meu germà, va tenir tanta rellevància en la meva.

Va ser un matí de primavera.

La mare, va dir, porta mitja hora davant d’un iogurt i no sap com obrir-lo.[amazon_link asins=’1549756931′ template=’ProductAd’ store=’estrella0e-21′ marketplace=’ES’ link_id=’b54c94e4-4646-11e8-b62c-c1457044674f’]

Aquella trucada va suposar el principi de la fi.

Feia molt que la mare havia quedat al marge de totes les converses, sempre davant del televisor, asseguda  en la butaca d’orelles que li venia tres talles gran, perquè la mare sempre va ser menuda. Allí amb els colzes repenjats en els braços de la butaca, amb el seu somriure diminut semblava un ocellet, un ocellet en davantal.

Quan va arribar la trucada del meu germà, feia temps que la casa s’havia anat omplint amb petits farcellets fets amb tovallons o mocadors, escrupolosament i metòdicament plegats una vegada i un altra, en un bucle sense fi que la mantenia atrapada en interminables rutines sense sentit

Un dia, la mare s’oblidà de tancar el gas i va deixar de cuinar.

Un dia, la mare va comprar tres vegades pa i va deixar de fer la compra.

Un dia la mare, va deixar de ser mare.

Els nostres rellotges vitals sempre van anar a destemps. Vaig néixer massa tard i vaig créixer massa ràpid i per quan vaig voler adonar-me ella era una anciana per a qui els dies, les setmanes i els anys havien perdut el seu ordre natural.

La mare vivia en un parèntesi sense principi ni final en el que passat i present es barrejaven i en el que el futur senzillament va deixar d’existir. Un buit en el temps en el que els minuts eren eterns i els dies duraven un instant.

En les tardes que vaig passar al seu costat en aquells darrers anys de la seva vida, sempre massa poques, la mare passava la major part del temps en silenci, sempre somrient, sempre amb les mans ocupades.

Era una dona en el capvespre del seu temps, que de sobte es veia assaltada per records incontrolables. Retalls de la seva vida que ella sentia com a pròpia però que no sabia reconèixer com seva.

Enmig d’aquelles porcions de records inconnexos, vaig descobrir una dona, altra temps una noia, que va viure un temps tan extraordinari com cruel, un temps que potser ella hauria preferit no viure o viure-ho d’una altra manera.

Una dona que es va veure en la necessitat de sepultar el seu passat en el silenci. Un silenci còmplice, un silenci compartit.

L’Alzheimer és una malaltia màgica, de sobte, un dia, el teu mon s’ha omplert de conills blancs escapats del barret del copa del passat… em va dir en una ocasió un bon amic, que entenia molt d’aquestes coses, perquè les estava vivint.

Dissortadament els conills de la mare no eren blancs.

El meu amic va morir, com també va morir la mare.

El metge va dir  que va ser una aturada cardíaca, que el seu cor s’havia cansat de bategar; jo crec però, que senzillament es va oblidar com seguir vivint.

 

Aquest llibre és el resultat d’embastar aquests petits retalls de passat que ella anava deixant enrere mentre la maregassa de la malaltia se la enduia mar endins fins a deixar-la sense futur, ofegant el seu present en l’oblit.

[amazon_link asins=’1521955395,1549756931,148391609X,B004Q9TWZ0,1494704706,1490354131,B00HENV9D8′ template=’ProductCarousel’ store=’estrella0e-21′ marketplace=’ES’ link_id=’c71ab059-4646-11e8-981f-a1a1bb7b237c’]

Anuncios