Ahir va ser un dia atípic el meu marit i jo vam estar bona part del dia fora mentre a casa el meu fill Xavier i uns amics feien un dinar, no una festa ni res d’això, un dinar sense més. Quan vam arribar cap els volts de les sis ells havien marxat i com sempre els gossos van sortir a rebren’s. Però al cap d’uns minuts vam veure que la Lola no hi era i van saltar les alarmes, perquè la Lola no es un gos normal. La Lola te un problema  que fa vuit anys que anem «torejant» segons com es podria dir que  haber arribat a aquesta edat és gairebé un miracle, però el miracle té nom, paciència i tossuderia.

 

(si feu click AQUÍ   sabreu a què em ferereixo)

Com a conseqüència del seu problema, Lola no borda i tampoc parla i per això per més que ho intenti la pobra no sap  qué li passa i  que necessita. D’aquí que ahir posessim en marxa tots els recurs que se’ns van acudir per intentar  recuperar-la, cartells, trucades als amic. Facebook, Twitter, e-mail, telèfon Qualsevol mitjà era bo per intentar recuperar-la.

No es pot responsabilitzar a ningú perquè sovint les coses  son resultat de la suma de moltes petites circumstancies que per si soles no tenen gaire trascencencia però que quan s’uneixen porten problemes.

Aquest vespre mentre buscava la son que no veia el que mès em feia patir era que l’hagues trobat algu, que era la hipotesis més probable, que aquest fos una bona persona i mentre no aclaria d’on venia aquella goseta tan callada, la cuidès. El  problema es que cuidar-la «bé» en el cas de la Lola podia matar-la i no jo deixava de pensar en com de malament es podria sentir una bona persona que intentant salvar un gos perdut, se li acabé morint. Però al final, al marge de noves tecnologies, tots es redueix alló de sempre que en el teu camí es creui al menys una bona persona. La Lola ha tingut moltes bones persones han contribuit a que ara sigui però hi ha dues molt especials, la Montse i el seu marit que crec que no havien vist mai una gossa petita; tant tranquil·la i callada.  Gràcies, moltes gràcies.

Gràcies com no, a les prop de 1.500 persones i entitats que ahir van compartir l’alerta, gràcies a tots vosaltres, gràcies a les vostres petites contribucions la Lola és a casa i seguirem tant de temps com calgui posant-hi paciència i tossuderia  i algun día, quan toqui, la Lola ens deixarà per no tornar però espero i desitjo que ho faci amb tranquilitat, sense patir i amb gent estimada; aixi hauria de ser sempre, siguis el que siguis, animal o persona.

Moltes gràcies a tots per la vostra ajuda.